Francesc Benetó va nàixer a Castelló el 10 de desembre de 1877, fill de Pasqual Benetó Caldés i d’Elisa Mar-tínez Ferrando. Tenia unes aptituds extraordinàries per a la música. Es conta que, quan passejava pel camp, les canyes que trobava les feia servir com a flautes. A sis anys Benetonet (així l’anomenaven en aquella època) va fer un concert de flautí a Castelló. Per poder distingir bé les notes l’havien de pujar damunt d’un caixó i així podia arribar a l’altura del faristol.
Es decideix, però, per aprendre violí, primer a Xàtiva, i després al Conservatori de València. El mestre Andrés Goñi li va donar classes particulars de violí i el considerava el seu deixeble predilecte. A deu anys ja cridava l’atenció de les revistes musicals de l’època, que l’anomenaven “el pequeño Sarasate”. També va estudiar, encara adolescent, un temps a Madrid, on el va acompanyar el seu germà Pasqual.
Acabats els estudis, va ser oït per Sarasate, el qual li va aconsellar que marxara a París i es posara en contacte amb els mestres José Silvestre White Laffite i Pierre Marsik. Amb 18 anys, pocs diners en la butxaca i una carta de recomanació per al mestre White arriba a la Ciutat de la Llum per a ampliar el seu bagatge musical. Guanya unes oposicions per a una plaça de solista i concertino en un teatre. Açò li permet guanyar-se el pa i pagar-se els estudis al Conservatori de París. Éduard Colonne li reconegué els seus mèrits i l’admeté en la seua orquestra, en la qual es manifestà ràpidament com un executant de gran classe. Després va formar part de l’Orquestra de la Sala de Concerts del Palau del Trocadero, dirigida pel mestre d’Harcourt.
Contractat per formar part de l’Escola de Música de Cambra, anomenada després Societat de Música de Cambra, es trasllada a Lisboa l’any 1901 i substitueix en la direcció d’aquesta orquestra el seu fundador Michel’angelo Lambertini. D’aquesta manera el públic de Lisboa va conéixer les majors celebritats musicals del moment. Va fer concerts a França, Espanya i altres països d’Europa. Els estius els passava al balneari de Figueira da Foz actuant en un sextet. En el seu repertori trobem una predilecció per Sarasate i per Wieniawski.
Va tornar a Espanya en diverses ocasions. Sempre que visitava el seu poble aprofitava per a mostrar el seu art al públic valencià i al castellonenc. La premsa valenciana anunciava en primera pàgina i amb antelació les seues visites. A València solia fer tres o quatre concerts i al seu poble en feia un parell. Amb la Lira Castellonera va compartir escenari en diverses ocasions. Sembla que la seua última visita va ser el mes de maig de 1928.
Va compondre diverses obres per a violí i piano sobre temes populars portuguesos. També és autor d’arranjaments per a violí i de peces didàctiques. Tindrem ocasió de sentir-les en el concert del dia 12 de març.
A Lisboa es va casar amb la senyora Margarida de Sousa, professora de piano. Allí va romandre fins a la seua mort, esdevinguda el 15 de juny de 1945. A Portugal va deixar descendència.
El rei Carles de Portugal el va premiar concedint-li l’ingrés en l’ordre de Crist com a cavaller, i el president António Carmona, en la de Sant Jaume. El 28 de maig de 1919 l’Ajuntament de Castelló li va concedir el títol de Fill Predilecte, i el 9 de febrer de 1933 acorda retolar amb el seu nom un carrer de nova creació.
*Article publicat en el número 38 de la revista “La Tarima”, de la Societat Lira Castellonera