A les 22.30 h del dia 1 d’octubre de 1925 moria a la ciutat de València, als 52 anys, el reverend Dr. En Juan Bautista Vidal Climent a causa de les ferides produïdes pels trets que, hores abans, li havien efectuat uns atracadors que pretenien robar-li els diners que acabava de retirar del Banc d’Espanya per a pagar les nòmines del Clergat valencià.
El Dr. En Juan Bautista Vidal Climent havia nascut a Castelló el 10 d’octubre de 1872(1) essent batejat a la seua església parroquial(2). Era fill de Bautista Vidal Pons i Dolores Climent Moscardó persones molt piadoses que tenien 5 fills més, dos xics José i Ricardo(3), i tres xiques Dolores, Balbina i Milagro. Va cursar els seus estudis eclesiàstics al Seminari de València, primer com alumne i col·legial intern i després com a col·legial de beca del Major de la Presentació i Santo Tomás de Villanueva. En 1897 va ser ordenat prevere amb el grau de Doctor en Sagrada Teologia i va ser destinat a la parròquia de Sant Roc d’Oliva de la que va ser coadjutor i després capellà ecònom. En 1902 va prendre part en el concurs a curats celebrats pel Cardenal Herrero i Espinosa de los Monteros i se li va assignar la parròquia de Beniarrés, de la qual va prendre possessió en octubre de 1903. Durant la seua estada en aquest poble del Comptat va aconseguir acabar la construcció del temple parroquial i va organitzar dues peregrinacions, una a Agres i l’altra a València, a visitar a la Verge dels Desemparats. En 1909, en el concurs convocat pel Cardenal Guisasola, se li va confiar la important parròquia de Sagunt on va deixar molts grats records del seu govern pastoral durant els 12 anys que va romandre al front d’ella. Com a més destacat cal citar la restauració de la torre – campanar, obra molt costosa i de molta necessitat ja que les campanes estaven a terra sense poder usar-les i l’enderrocament de l’antiga casa abadia i la construcció d’una nova. Amb els seus feligresos saguntins va organitzar una nombrosa peregrinació a Àvila i Alba de Tormes, amb motiu de les festes centenàries de Santa Teresa. En 1921, en el concurs a curats convocat pel Cardenal Reig y Casanova va ser destinat a la cèntrica parròquia de Sant Joan i Sant Vicent, situada al carrer Isabel la Catòlica de València. A més a més se li va confiar l’important i delicat càrrec d’Habilitat del Culte i Clergat de la Diòcesis.
Quatre anys portava en aquesta parròquia, on va restaurar l’ Altar Major i els altars de les capelles laterals i va adquirir uns solars per a facilitar l’accés al temple des del carrer Jorge Juan, quan aquell fatídic 1 d’octubre va ser ferit mortalment de 5 trets en ple centre de València. El Dr. Juan Bautista Vidal anava tots els primers de mes al Banc d’Espanya a retirar l’assignació del Culte i Clergat. Aquell matí, amb la companyia de Francisco Novella, que treballava a l’arxiu de la Catedral, va agarrar una berlina des del Palau Arquebisbal que el va acostar al Banc d’Espanya i ja de tornada, en la desapareguda plaça de Sant Andreu, davant l’església del mateix nom, sis individus rodejaren i deteniren el carruatge exigint-li al Dr. Vidal que els lliurara els diners que acabava de retirar. En resistir-se, un dels atracadors va disparar cinc trets sobre el sacerdot agarrant-li el maletí i un saquet de lona on guardava els diners i van emprendre de seguida la fugida. Un dels projectils va impactar també sobre el cotxer que va quedar ferit. Els primers moments foren de molta confusió entre els nombrosos transeünts que passejaven per aquests cèntrics carrers, molts dels qual es dirigien a la propera Universitat Literària que celebrava l’acte d’inauguració del curs acadèmic. Quatre dels malfactors fugiren pels estrets carrerons adjacents a la plaça S. Andreu mentre que els altres dos, precisament els que portaven el maletí i el saquet de lona emprengueren la fugida pels carrers En Sala, La Pau i Avellanes essent perseguits per alguns agents de l’autoritat i per soldats del regiment de Mallorca fins que aconseguiren capturar-los al carrer Muro de Santa Anna, front al pont de fusta. Immediatament foren conduïts a Govern Civil on van ser sotmesos al primer interrogatori. Mentrestant el Dr. Vidal i el cotxer van ser traslladats urgentment a la casa de socorro de la Glorieta on el metge de guàrdia, doctor Climent, va apreciar en el Dr. Vidal cinc ferides per arma de foc: dues al costat dret, una a la boca, una al coll i una a l’engonal. Vist que el seu estat era molt greu va ser traslladat al seu domicili situat al mateix edifici de l’església de Sant Joan i Sant Vicent. Per la seua part el cotxer Antonio Murillo va ser curat d’una ferida per arma de foc en el maluc, de pronòstic greu, i va ser també enviat al seu domicili.
Malgrat l’atenció dels doctors Daràs, Orero i López Trigo l’estat del Dr. Vidal va anar empitjorant fins que va expirar al voltant de les 22.30 hores. En aquestos moments es trobava acompanyat per la seua família i alguns amics més arrimats com eren el Bisbe de Girona Dr. En José Vila, l’Arxiprest d’Alcoi En Juan Bautista Escrivà i el seu paisà i company el catedràtic de la Universitat Pontifícia Emilio Picornell. Coneguda la tràgica notícia, nombroses personalitats de tots els àmbits de la societat valenciana s’arrimaren al domicili del rector per a donar als familiars les seues paraules de condol. A l’endemà a les 12 del migdia es va celebrar a la mateixa parròquia de Sant Joan i Sant Vicent la missa de rèquiem presidida pel Sr. Arquebisbe Dr. Prudencio Melo. Posteriorment, en mig d’una gran manifestació de dol el seguici fúnebre presidit pel Arquebisbe Dr. Melo, pel capità general Sr. Fontan, alcalde Sr. Oliag, rector de la Universitat Sr. Pastor, governador general Sr. Garcia Trejo i president de la Diputació Sr. Carrau es va dirigir a la plaça de Sant Agustí on es va cantar un respons i va començar la desfilada del dol per a continuació ser traslladades els seues despulles mortals al cementiri de València on van rebre sepultura. Durant els dies següents la seua família va rebre un allau de telegrames i cartes de condolença, entre elles, la que va enviar a la mare del finat Dolores Climent, la Corporació municipal de Castelló presidida pel senyor Francisco Lanuza Uberos:
“Aunque considera esta alcaldía que ningún hecho personal y honorífico por mucho aliciente que este tenga ha de poder mitigar ni aminorar el inmenso dolor de que estará poseído su corazón por la ignominiosa pérdida que alevosas y criminales manos le arrebataron la vida a su querido hijo, es para mi muy satisfactorio que por tan triste motivo sea el que traslade a Usted el acuerdo de esta comisión municipal que presido que por unánime opinión adoptó el acuerdo en la sesión de ayer, de condenar la criminal acción y el hecho inhumano que con ferocidad y saña sin precedentes llevaron a cabo aquellos monstruos feroces para lograr en plena calle y día sus malvados propósitos de robar asesinando a su buen e inocente hijo.
Al hacerse propia la pena tan grande que a Usted la embargará por tan insólito acto, esta entidad protesta airadamente del hecho criminal cometido contra su buen hijo; hombre modelo en la sociedad y honra de cuantos les cupo el honor de su amistad y trato. Al testimoniarles los sentimientos sinceros de esta Corporación Municipal, hacemos votos para que el Señor conceda la fortaleza de espíritu que ha de menester y muchos años de vida para rogarle a El por que acoja en su seno el alma de aquel mártir muerto ignominiosamente en el cumplimiento de su deber y después de haber sembrado la caridad y el amor en este miserable valle de lágrimas.” (4)
Pel que fa als dos agressors capturats, des de els primers moments es va encarregar de la instrucció de les diligències la jurisdicció militar, (recordem que estem en la Dictadura de Primo de Rivera) fent-se càrrec del sumari el Comandant de Cavalleria En Federico de Salas Obregon i com a fiscal jurídic N’Eduardo Molero. Els detinguts Salvador Pascual Mascarós àlies el Llarg de València, orfe de pare, casat, amb un fill menut de 8 mesos i la companya embarassada del segon, i Candido Castellà Senís de Xàtiva, casat i amb una filla de dotze anys, van ser conduïts a Capitania General on després de prestar declaració van ser traslladats primer a les Torres de Quart i després a la Presó Model on l’endemà 2 d’octubre a les 5 de la vesprada van ser sotmesos a un Consell de Guerra sumaríssim. Els acusats van triar per a la seua defensa el capità d’Artilleria En Jesús Berdonces. Per part de Capitania General es va designar als següent senyors per a que formaren el tribunal que havia de jutjar als acusats: president N’Antonio Colomer, tinent coronel del regiment de Mallorca i vocals: En Joaquin Reig del cos jurídic, N’Antonio Belando Capità de Cavalleria, En Benito Infiesta, capità d’Artilleria, En Luis Alfonso capità de Sapadors, N’Alfonso Pons capità d’Artilleria i N’Antonio Meseguer capità d’Artilleria. El consell de guerra, que es va celebrar a la sala d’audiències de la pròpia presó, va practicar amb gran celeritat la instrucció i va condemnar a la pena de mort als dos acusats pel assassinat del Dr. Juan Bautista Vidal, sentència que va ser aprovada pel Capità General Sr. Fontan. A les 4.30 de la matinada del 3 d’octubre es comunicava la terrible sentència als processats que entraren en capella. Minuts més tard començaren a rebre la visita dels familiars mentre un sergent d’enginyers amb quatre soldats començaven a muntar en el recinte de la Presó Model el fatídic patíbul. Fins aquest moment 35 anys portava València sense contemplar l’instal·lació d’un patíbul. La darrera vegada va ser en 1890 quan va ser executat un veí de Campanar per haver matat a la seua dona i a dos fills.
Mentre esperava la seua execució Salvador Pascual deixava escrites aquestes dues cartes:
“Querido Manolo: le escribo estas cuatro rayas, cuando solamente me restan de vida unas cuatro horas. Para ti que has sido, en el embate de la vida, mi mejor amigo y mas que un hermano, en el momento en que ya no espero nada de los hombres, sea mi último recuerdo para ti.
Inútil creo recomendarte a mi hijo pues tengo la convicción de que harás todo lo que puedas por él. Procura que sea un “hombre” y que lo eduque su madre en nuestras queridas ideas.
Yo estoy tranquilo, y ahora en este momento en que estoy rodeado por los señores que mi situación requiere, tendré valor suficiente y no claudicaré en nada.
Un abrazo a los amigos y tú recíbelo muy fuerte de parte de tu amigo, que dentro de poco habrá dejado de existir. Tuyo Salvador Pascual.
En la capilla de la cárcel a 3 de octubre de 1925.
A mis hermanas Rosa, Lola, Lito y a mis sobrinos Paquito y Aurorin:
Haced lo que podáis por mi mujer y por mi hijo, ya que por las circunstancias de la vida se quedan sin padre. Rosa ten la seguridad de que tu hermano será un hombre hasta el último extremo. Es mi última voluntad, que si da a luz con felicidad mi esposa Rosita García, y es una nena, que se le imponga el nombre de Rosita, y si es nene, que se le imponga el nombre de Salvador.
Darles muchos besos a mis sobrinos, muchos, lo mismo que a mi hermanita Lito, la cual he tenido la desgracia de no poderla abrazar antes de mi muerte.
El abrigo que poseo se lo dejo a mi sobrino Francisco Amorós, lo mismo que toda la ropa mía. También le doy un reloj de oro que tengo para mi sobrino. Esto sabe donde está la Rosa. Es mi voluntad. Salvador Pascual.
“Es mi voluntad que se me entierre civilmente”. Salvador Pascual
Al voltant de les 8.30 arribava a la presó procedent de Barcelona el botxí que un hora i mitja més tard assassinava legalment en el garrot vil als acusats Salvador Pascual i Candido Castellà davant, com marcava la llei, d’un metge militar, tres veïns de València, un delegat del governador i un de l’Ajuntament que havien de ser testimonis de l’acte. Les famílies es feren càrrec dels cadàvers que van ser soterrats un, el de Candido Castellà, en el Cementiri General i l’altre, el de Salvador Pascual, en el Cementiri Civil.
Uns dies després, concretament el 8 d’octubre, apareixia al Diario de Valencia la següent carta firmada per José Llagaria:
IN MEMORIAM
A la de mi paisano y amigo de infancia don Juan Bautista Vidal Climent.
¡Pobre Vidal! Parece fue ayer cuando tres inseparables muchachos franqueaban todos los días, a la salida de la escuela pública, los umbrales de la Abadía de Villanueva de Castellón y se entregaban al consejo paternal del bondadoso Párroco, a quien los respectivos padres confiaran su educación moral… Eramos Vidal, Picornell y yo los que antes faltábamos a la escuela del pueblo que dejábamos de besar la mano y oír el consejo de aquel buenísimo Cura, don Juan Martínez, que mostró siempre singular empeño en sembrar en nuestro espíritu la inclinación sacerdotal. Experto el sembrador, virgen la tierra y buena la semilla, germinó ésta y dio sus frutos: Vidal ha sido un ejemplarísimo Sacerdote; Picornell, prodigando sigue ciencia y moral en su cátedra del Seminario de Valencia; y quien esto escribe, el mas modesto de los tres, ha sido, es y será siempre un honrado creyente más, dispuesto a ver muerto el cuerpo de sus hijos que no su espíritu…
Parece fue ayer, cuando en mis frecuentes visitas a las celdas que en Santo Tomás de Villanueva ocupaban Vidal y Picornell, honrosa ejecutoria de sus talentos y estudios, advertía yo los llamarazos de recia vocación de los que, siendo aún niños, se conducían como hombres y ya edificaban… Parece fue ayer, cuando las campanas de nuestro pueblo, sonando a gloria y prodigando estremecimientos de alegría, nos congregaron a todos bajo las bóvedas del templo, cuna de nuestra vida de gracia, deslumbrador aquel día, presidido por aquella majestuosa Asunción de la Virgen y aquel Cristo, a cuyos pies tantas veces rezamos, severo, imponente, escalofriante, con resplandores de muerte sobre el rostro, brazos generosamente abiertos, ofreciendo al mundo, y del mundo eternamente demandando el fraternal abrazo…¡ era la primera misa de Vidal…! Y sobre tantas mieles? aquella grandiosa fiesta de familia en la casa de sus padres, entonces y ahora enfrente de la casa de los míos, teatro las dos de nuestras travesura y alegrías infantiles… Empero la rosa ya brindó una espina: el azul de aquel día se vio empañado por la ausencia del padre muerto. ¡Pobre madre derramando lágrimas de dolor en la aurora como en el ocaso de su hijo…! Parece fue ayer, cuando ejerciendo yo la fe pública en pueblo limítrofe de Oliva, recibí del amigo Vidal la alborozada noticia de nuestro acercamiento por su designación para regir la iglesia de Santa María de dicha población. Parece fue ayer, cuando ejerciendo yo en este distrito de Nules recibía de Vidal otra idéntica noticia de nuevo acercamiento por su designación para la iglesia de Sagunto. ¡Cómo reíamos estas coincidencias! ¡Qué labor la suya en Sagunto!. Casi una tarde entera, acomodados en la cúspide misma de la torre de Sagunto, obra suya que culminaba ya en aquel entonces, me estuvo hablando de su honda preocupación por el crecimiento rápido de la población del pueblo llamado de Canet, sin una capilla donde oír misa…, de sus proyectos para la satisfacción de esa magna obra… ¡Ya sabe Sagunto que su Párroco predilecto no dejaba inéditos sus proyectos ni dormía sobre sus laureles! ¡Cuánto bien y cuanta piedad le debe Sagunto! ¡Con qué satisfacción llenaba su ministerio, apartado de toda contienda mundana, prodigando a todos su bondad y por todos querido y respetado!
…Fresca está aun la tinta en que me refería la toma de posesión de su último Curato, en el que culminaban, siempre modesto, sus aspiraciones.
Murió el hombre y quedó su obra, la estela de bien que demarcó su paso. No otra debe ser la aspiración de la humanidad: rendir cada cual en su esfera el bien posible, esto es, acercar el espíritu a Dios y contribuir al mayor perfeccionamiento social por el vehículo del amor al prójimo. Murió Vidal, sí; pero queda de él lo que perdura, lo que no puede morir: su espíritu en las alturas y su obra de paz, su buen recuerdo en la tierra. Descanse en paz.(…)
José Llagaria.(5)
Anys més tard, en la sessió ordinària del 27 de desembre de 1957 la Corporació Municipal de Castelló presidida per l’alcalde Salvador Climent Reig va acordar retolar un carrer amb el nom de Juan Bautista Vidal Climent(6). La ciutat de València també li va dedicar un estret carreró que comunica el carrer de Sant Martí i el del Marqués de Dos Aigües, molt a prop del lloc on va ser mortalment ferit.
(1) Inscrit en el full 11 del volum 3 reconstruït de la secció I de naixements del registre civil de Castelló.
(2) Arxiu parroquial de Castelló. Libro de Bautismos 1872-1876. LL-2. “En la Iglesia parroquial de Villanueva de Castellón arzobispado y provincia de Valencia; a diez de octubre de mil ochocientos setenta y dos; yo Francisco Navarro, Coadjutor de la misma, bauticé solemnemente a un niño nacido hoy a las dos y media de la madrugada, hijo legítimo de Bautista Vidal y Dolores Climent, naturales, casados canónicamente y vecinos de ésta; siendo sus abuelos paternos José, natural de la Alcudia de Crespins y Dolores Pons de ésta, y los maternos José y María Teresa Moscardó de ésta. Se le puso por nombre Juan Bautista Francisco y fueron sus padrinos el abuelo materno y la abuela paterna a quienes advertí el parentesco espiritual y demás obligaciones que por el se contraen, siendo testigos Luis Pellicer sacristán y Bernardo Barberá, acólito mayor y vecinos de ésta. Y para que conste extendí y autoricé la presente partida en el libro de bautizados de esta Parroquia. Francisco Navarro.”
(3) Ricardo Vidal Climent va ser alcalde de Castelló els anys 1920 i 1921 i President de la Reial Sèquia d’ Escalona en 1918 i 1932.
(4) Arxiu Municipal de Castelló. Llibre de registre d’eixida de documents. Sign. 935.
(5) Diario de Valencia 8 octubre 1925.
(6) Arxiu Municipal de Castelló. Llibre d’actes de l’ Ajuntament (7 setembre 1955 – 8 octubre 1958).
“Visto el expediente sobre reorganización de calles, motivado a virtud de Decreto de la Alcaldía, y después de amplia discusión de todos los señores asistentes, se acordó por unanimidad, lo siguiente:
1.(…) que la calle Frente Estación (I del croquis) se rotule con el nombre de Juan Bautista Vidal Climent.
(…)
3. Que se haga constar en acta que al señalar los nombres a las diversas calles se han tenido en cuenta las consideraciones siguientes:
a) Que don Juan Vidal Climent i don Amalio Sentandreu Franco fueron dos sacerdotes ilustres nacidos en este pueblo que honraron a este vecindario con su sabiduría y virtud”.