Article de Ramon Vicent i Isern, publicat al llibre de Festes de Castelló 2017
“Querer la bicicleta como un niño quiere a su juguete favorito, ese es el secreto de mi éxito.” F. Coppi
De sempre he sentit una especial devoció per la bicicleta. La primera que vaig tindre, ja fa molts anys i amb la que em vaig ensenyar a mantindre l’equilibri, una Orbea menuda, vella i pesada que tenia un portaequipatges rodó i que vaig heretar d’un cosí al que li s’havia quedat menuda. Després, una BH blava que em regalaren els meus pares amb motiu de la meua primera comunió. Estes dues bicicletes les recorde d’una manera especial, amb molta estima, perquè em donaren l’autonomia i llibertat suficients per poder desplaçar-me pels carrers de Castelló, sense donar explicacions a ningú, en un temps en el que els cotxes encara no els envaïen. A estes seguiren, ja en la meua adolescència i època d’estudiant a València, dues bicicletes de carretera, primer una Orbea roja prestada i després una Razesa platejada que utilitzava els caps de setmana i durant les vacances per fer exercici físic i relaxar-me del trànsit de la capital i de l’estrès dels exàmens. Esta passió ha continuat al llarg dels anys i actualment continue tenint-ne dues, una de muntanya amb la que gaudeix pedalejant pels bonics paratges naturals que ens envolten en una combinació perfecta per a mi d’esport i natura i una de passeig que utilitze diàriament per Castelló, convençut com estic que és la manera més còmoda, ràpida, econòmica i sostenible de desplaçar-se pel nostre poble.
I a la meua devoció per la bicicleta s’uneix la meua admiració pels que han fet de la bicicleta la seua vida, pels ciclistes professionals, per tots ells, des del que queda primer fins el que arriba l’últim a la meta. Per a mi no són essers humans normals, són herois que practiquen un esport en el que cal tindre una capacitat de sofriment molt important. Són persones amb una condició física admirable a la que uneixen altres qualitats com el sacrifici, la lluita, la valentia, la tenacitat, la generositat, la intel·ligència i, de vegades, la temeritat per poder tenir èxit en una professió tan difícil com aquesta.
Castelló, afortunadament, és un poble en el que utilitzem molt la bicicleta. Supose que serà per la seua orografia plana i per la seua disposició urbanística allargada (Castelló més llarg que rodó) i tal vegada també perque tenim molts aficionats al ciclisme fruit dels bons ciclistes que ha donat este poble. Un d’ells és Salvador Honrubia i Manonelles, professional durant sis anys (1962-1967), període en el que va participar en les tres proves ciclistes més importants del món, Giro, Vuelta i Tour, a més a més d’altres importants carreres com la Volta a Catalunya, Volta a Llevant, Vuelta a Andalucia i en la prestigiosa clàssica Milà – Sant Rem. Per la meua admiració i perquè crec que cal divulgar els mèrits d’este gran esportista castellonenc, he escrit estes línies sobre la seua trajectòria ciclista.
LES PRIMERES PEDALADES
Salvador naix el 31 d’octubre de 1937 al carrer la Sèquia numero 7. Fill de Salvador Honrubia i Varela, un gessaire natural de Castelló assassinat a Paterna el 28 de novembre de 1942, als 41 anys, pel règim del dictador Franco i de Crescencia Manonelles i Solé, natural de Castelldans (Lleida), mestressa de casa, la qual traurà endavant amb abnegació els seus tres fills: Pepita, la major, Mario el segon i Floreal el més menut. Éste és el nom que els seus pares li posen quan naix però als 8 anys les autoritats franquistes l’obliguen a canviar-se’l perque eixe nom no està al Santoral. La dura infància que té en el Castelló de la postguerra, una infància plena de sacrificis i privacions, marquen el seu caràcter lluitador. Des de molt jove comença a treballar en els camps familiars i quan acaba la jornada laboral s’uneix a una colla de joves aficionats a la bicicleta que volen emular les gestes del gran Antoni Escuriet. Estos joves són Jose Vicente Peñalva, Frederic Climent i Juan Codina. Amb la seua companyia, la seua afició creix i decideix comprar-se una bicicleta de carrera de la tenda que té Escuriet a la carretera. Per pagar la bicicleta elegida, una GAC de 1.300 pessetes, ha d’anar una temporada a plantar arròs a L’Escala (Girona). Un temps després canvia esta bicicleta per una millor, marca Martí, amb la qual comença a competir en les carreres per aficionats que s’organitzen per tota la geografia valenciana. El seu debut té lloc a Senyera en el Nadal de 1956. Quasi al mateix temps, Salvador entra a formar part del Club Ciclista de Castelló que per aquells anys està presidit per Antonio Morrió i dirigit per Federico Fuentes “Mig Quilet” i Luis Abollo. “Quan vaig començar a córrer els ciclistes que més admirava eren Escuriet i Fausto Coppi” ens diu Salvador.
En 1957, any de la riuada de València, el seu primer any de federat, participa com aficionat de quarta categoria en 42 carreres en les quals, segons ens conta el propi Salvador, queda el primer en 2 (Castelló i Xeraco), el segon en 9 i el tercer en 13. “Jo els portava a roda, no demanava relleus i en la meta em guanyaven a l’esprint”. Conèixer els resultats aconseguits en estos primers anys de la seua carrera esportiva resulta difícil per la poca informació de que disposem. “Jo no era d’anar guardant les pàgines dels diaris on apareixia i ara em penedeix però, que li anem a fer, ara ja és tard” ens diu resignat. Per l’octubre d’aquest any participa en la XIV Volta Ciclista a València del Front de Joventuts en companyia de Juan Codina i J. Vicente Peñalva. Este últim, en la setena etapa Llíria-València de 130 quilòmetres, s’imposa a l’esprint al ciclista de La Pobla Llarga Joaquin Mateu. “Jo era molt innocent” continua dient-nos Salvador. “A mi me la pegava qui volia. En canvi Peñalva era molt bo. Si haguera tingut l’afició que jo tenia haguera arribat molt lluny. Era molt bon esprinter. Quan veia la meta era elèctric. Però son pare no volia que correguera. Moltes vegades tenia jo que anar a buscar-lo a l’horta per eixir a entrenar”. A l’any següent, ja amb la llicència d’independent, pren part amb l’equip del Club Ciclista Castelló format per Timoteo Ortega, J.V. Peñalva, Pedro Belda, Florentino Martínez i José Barberà en altres carreres com les celebrades a Benigànim, Quatretonda, Alfarrasí, Favara… en les que obté quatre victòries. En 1959, any del triomf de Bahamontes al Tour, Salvador i Peñalva decideixen participar en algunes de les nombroses carreres que tenen lloc al nord de la península. Així en el XXI Circuit de Getxo, celebrat a finals de juliol, Salvador queda en novena posició i en el Circuito Ribera de Jalón disputat a Osca ocupa la tercera posició per darrere dels valencians Angelino Soler i Salvador Rosa, casualment la mateixa posició que va ocupar Antonio Escuriet en l’any 1933 quan va participar en aquesta mateixa carrera. Ja de regrés a les nostres terres pren part en la I Volta ciclista a la Ribera de 3 etapes, en la que queda en tercera posició per darrere, una altra vegada, d’Angelino Soler i Salvador Rosa.
En 1960, el president de la Penya Ciclista Pedal de Llíria Miguel Blat, un ex-ciclista de l’època d’ Escuriet, decideix fitxar a Salvador i amb este equip participa en carreres a Quartell, Algemesí, Valencia, Guadassuar, Gandia,… i la més important la II Volta ciclista a la Ribera de 4 etapes, en la que aconsegueix el triomf final. Posteriorment participa també en la XIX Volta Ciclista a Llevant en la que abandona per una caiguda, en el Gran Premi de Vinaròs i en el IV Gran Criterium ciclista de Priego en el queda en quarta posició per darrere del gran Federico Martin Bahamontes, Jose Gómez del Moral i Santiago Montilla. El periodista Vicente Coscollà escriu al diari: “Rodador excelente, le falta a Honrubia esa punta de velocidad que tanto brillo proporciona en los finales de carrera pero, en cambio, posee un temperamento de luchador nato, de atacante incansable, lo que vale mucho en no importa qué especialidad deportiva. Su regularidad, su tesón, hacen de él un magnífico corredor de fondo”.
En la temporada següent comença a prendre part en carreres de més nivell amb equips diferents que el contracten per disputar una sola carrera. Entre el 12 i 19 de febrer de 1961, Salvador participa, com a integrant de l’equip Federació Llevantina, en la vuitena edició de la Vuelta ciclista a Andalucía en la que queda en la posició 29 a 23 minuts del guanyador, Angelino Soler que corre amb l’equip Faema. Posteriorment pren part en la XX Volta ciclista a Llevant amb l’equip Valencia-Wertheim Peña Pedal de Llíria en la que obté la setena posició i en el X Gran Premio de la Bicicleta Eibarresa amb l’equip Lambretta-Mostajo, premi que guanya el mallorquí de l’equip Kas Antonio Karmany. No va ser este un any afortunat per a Salvador ja que mentre disputa una carrera a La Felguera (Astúries) és atropellat per una moto, accident que li causa una important lesió a la mà dreta que li impedeix finalitzar la temporada.
EL PAS AL PROFESSIONALISME
L’any següent comença per a Salvador amb l’alegria del seu fitxatge per l’equip professional murcià del Licor 43, gràcies a les gestions fetes per Vicente Martínez “El Belga”, mecànic de la selecció valenciana i espanyola de ciclisme i gran amic de Salvador. Amb este equip, que està dirigit pel murcià Alfonso Guzman, corre durant l’any 1962 la IX Vuelta a Andalucía en la que guanya el primer sector de la sisena etapa que acaba a Jerez de la Frontera i queda el dotzè en la classificació general. També participa en la XXI Volta a Llevant en la que fa una important tasca de gregari a favor del seu company d’equip Fernando Manzaneque que guanya esta carrera per segona vegada després d’haver-ho fet també en 1960 , en el Trofeo Sánchez Huergo de Gijón, en el Campeonato de España i en la Volta a Catalunya. En esta última carrera protagonitza una escapada de més de 200 quilòmetres en l’etapa que va de Tarragona a Saragossa, escapada que, malauradament, conclou quan el pilot l’atrapa molt a prop de la capital aragonesa. Salvador recorda molt bé aquella etapa duríssima. “Em vaig escapar a l’inici de la carrera i vaig fer més de dos-cents quilòmetres en solitari. Quan vaig passar per Los Monegros estàvem a més de 40 graus. Vaig acabar la etapa amb les cames negres del quitrà de la carretera que el sol havia derretit”. El diari El Mundo Deportivo (12/09/1962) destaca la seua actuació:
“A este atacante valeroso del kilómetro cero que ha sido Honrubia, hay que darle la mención de honor de la jornada, porque él se ha convertido en la verdadera liebre que ha alejado el temor de una etapa monótona y cansina. Todo el día en las horas de pleno sol batiendo sobre los desiertos aragoneses, Honrubia ha tenido inquietos a los grandes galgos del pelotón y con ello se ha forjado el excelente promedio logrado”.
Salvador ocupa finalment la posició 26 de la classificació general que queda encapçalada pel mallorquí Antoni Karmany del Kas. Mirant la seua foto que apareix al diari, Salvador ens fa l’observació de que a ell li agradava córrer en la gorreta al revés, unes vegades en la visera cap amunt i altres en la visera cap avall. (En aquella època no s’utilitzava el casc). Salvador ens comenta també que Anquetil ha sigut el ciclista que més li ha agradat i que més ha admirat durant els seus anys de professional. “Jo vaig participar amb ell en la Vuelta a España de 1963 i en el Giro i Tour de 1964 i la veritat és que córrer al seu costat va ser una experiència inoblidable per a mi. Anquetil era molt intel·ligent i no malgastava un gram de força. Quan tenia que fer un esforç era el millor. Recorde que en una etapa del Giro va caure quan baixava un port i tot el seu equip es va quedar a esperar-lo, però ell sol, es va posar a tirar i poc a poc va anar deixant a tot l’equip darrere i va aconseguir agarrar als primers de la carrera.”
VUELTA, GIRO I TOUR
A finals d’any la marca comercial Licor 43 decideix no continuar patrocinant la seua formació ciclista i Salvador abandona l’equip murcià i fitxa per l’equip valencià del Ferrys que patrocina l’empresari tèxtil canalí Vicente Ferri Vila. Defensant el mallot rosa d’este equip, que dirigeix Damián Pla amb les seues inseparables ulleres obscures, corre durant el mes de febrer de 1963 la X Vuelta ciclista a Andalucía en la que obté la desena posició en la classificació general, després en abril el XIII Gran Premio Vasco Navarro de Montaña celebrat a Estella i posteriorment el Gran Premio Bicicleta Eibarresa. Uns dies més tard, l’1 de maig, comença a Gijón la divuitena edició de la Vuelta Ciclista a España. Noranta ciclistes de 9 equips es presenten en la línea d’eixida. Entre ells Salvador que correrà esta carrera de 2.442 quilòmetres dividida en 15 etapes, dues d’elles dobles, amb l’equip vitorià del Pinturas Ega, equip que el fitxa per disputar la ronda espanyola i que té com a cap de files al mallorquí Jaume Alomar. El vencedor d’esta edició és el francès Jacques Anquetil que se situa líder en la segona part de la primera etapa, una contra-rellotge individual de 52 quilòmetres i ja no abandona esta privilegiada posició. Amb aquesta victòria es converteix en el primer ciclista en guanyar les tres grans voltes per etapes. Un mes després Anquetil guanyaria el seu quart Tour per davant de Bahamontes i Jose Pérez Francés. Salvador queda en la posició 47 a 1 hora i 10 minuts del normand i cal destacar la segona posició aconseguida en l’última etapa Madrid-Madrid de 87 quilòmetres. “Quan faltaven poc menys de 15 quilòmetres per al final vaig atacar i el francés Guy Ignolin de l’equip Sant Raphael, l’equip d’Anquetil, es va pegar a roda meua encara que jo no era un perill per al seu líder. Vaig anar tirant tota l’escapada sense que em donara cap relleu i al final va ser més ràpid que jo. Però jo preferia entrar el segon en la meta de Madrid, com ho vaig fer, que entrar en companyia de tot el pilot”.
Després de la seua participació en la Vuelta a la que no tornaria, Salvador corre el Campeonato de España de ciclismo en el que aconsegueix classificar-se en vuitena posició , prova que va estar dominada per Antonio Momeñe del Kas. A principi de setembre corre també la Volta ciclista a Catalunya en la que queda tercer en l’etapa Calella-Lloret de Mar i ocupa el lloc 22 de la classificació general. Una de les últimes carreres de la temporada en la que participa juntament amb Angelino Soler i Jose Quesada com a integrants de l’equip valencià, és el XIX Campeonato de España de Ciclismo por equipos representativos regionales que se celebra el 12 d’octubre a la Casa de Campo de Madrid.
El 1964 és un any impressionant, el millor sens dubte, de la carrera esportiva de Salvador per la quantitat de carreres importants en les que pren part. Pel febrer fa la seua tercera aparició consecutiva en la Vuelta Ciclista a Andalucía. Hem de destacar el segon lloc aconseguit en la cinquena etapa Sevilla-Huelva-Sevilla de 202 quilòmetres que el fa situar-se en el segon lloc de la classificació general, però en etapes posteriors perd temps i finalment acaba ocupant la setena posició.
A continuació participa en la XXIII Volta a Llevant, edició que este any està dividida en 9 etapes per a fer un total de 1.121 quilòmetres. La prova comença el diumenge 23 al velòdrom de Nules amb una contrarellotge per equips de 10 quilòmetres. Valentín Uriona, Ginés Garcia i Salvador són els protagonistes de la sisena etapa Benidorm-Cartagena de 168 quilòmetres. Els tres s’escapen del grup en el quilòmetre 96 quan passen per la ciutat de Murcia i malgrat el fort ritme imposat pel pilot aconsegueixen arribar a la meta en la que s’imposa Uriona del Kas, seguit de Garcia i en tercera posició Salvador. En la seua quarta participació en la Volta a Llevant queda finalment el 13é en la classificació general que encapçala Antonio Gómez del Moral del Ignis.
Després de participar a Barcelona en el II Trofeu Dr. Assalit que organitza l’ Esport Ciclista Català en record del president de la Federació Catalana de Ciclisme Albert Assalit, Salvador firma un contracte per participar en el Giro amb l’equip italià del CITE, una empresa que fabrica components per a televisors a Santa Margherita Ligure i que dirigeix Michele Gismondi. A Salvador l’acompanya el burgalès Jose Luis Talamillo, sis vegades campió d’ Espanya de ciclocròs i que moriria atropellat l’any següent mentre entrenava. El cap de files de l’equip és Jaume Alomar. En esta 47 edició del Giro disputada entre el 16 de maig i el 7 de juny, de 22 etapes i 4.119 quilòmetres, s’imposa per segona vegada el francés Anquetil, després d’haver-la guanyat també en 1960 i cal destacar la victòria aconseguida pel valencià Angelino Soler en la setena etapa. Salvador ocupa la posició 57 en la classificació general a 2 hores i 7 minuts d’ Anquetil però té un protagonisme destacat en dues etapes. En la quarta etapa San Pellegrino-Parma va escapat més de 100 quilòmetres i és capturat pel pilot prop de meta. El Mundo Deportivo (20 de maig) informa sobre l’etapa i sota el titular “El español Honrubia gran animador de la etapa del Giro de ayer” comenta:
“El proverbio según el cual “la fortuna ayuda a los audaces” tiene evidentemente sus fracasos, y si no que se lo pregunten a Salvador Honrubia, principal protagonista de la etapa, que a través de 188 kilómetros de carreteras llanas, han traído a los corredores a esta capital (Parma). A lo largo de cien kilómetros, el fuerte muchacho de Villanueva de Castellón ha perseguido con entusiasmo, rodando a velocidades muy superiores a los cuarenta kilómetros horarios, un sueño de victoria que lo ha visto desvanecer cuando faltaban para la meta poco más de veinte kilómetros. Solo se ha enfrentado contra los “ases” que forman parte del “cast” de participantes y ha resistido brillantemente hasta quedar sin energías, lo que, de todas formas, no le ha impedido clasificarse con el mismo tiempo del vencedor de la etapa”.
En l’ultima etapa Biella-Milà de 146 quilòmetres s’integra en una escapada formada pels ciclistes Willy Altig, Luigi Mele, Danilo Grassi i Battista Babini que aconsegueixen arribar a la meta de la capital llombarda en la que Salvador entra en tercera posició.
El 22 de juny, tan sols quinze dies després de finalitzar el Giro, trobem a Salvador, amb el dorsal 92, a la ciutat francesa de Rennes per començar, amb els seus companys de l’equip Ferrys Jose Bernardez, Antonio Bertran, Rogelio Hernández, Fernando Manzaneque, Gabriel Mas, Luis Otano, Miguel Pacheco, Jose Pérez Francés, Raúl Rey i Francisco Suñé, la seua primera i única participació en la prova ciclista més important del món: el Tour de França. En esta edició de 1964, de 4.504 quilòmetres dividits en 22 etapes, participen 132 ciclistes repartits en 12 equips d’11 corredors dels que sols 81 aconsegueixen arribar a Paris. Salvador, degut a un “derrame” important que pateix en el genoll de la cama dreta i que li dificulta el pedaleig, acaba el penúltim, en la posició 80, a 3 hores i 17 minuts del francès Jacques Anquetil que aconseguia el seu cinqué Tour. “ Vaig patir molt en el Tour a causa d’una lesió al genoll dret. Jo anava en una cama. En l’etapa 12, la més curta, la que anava de Montpellier a Perpinyà, vaig parar a retirar-me perquè tenia molt de dolor, però quan ja estava dalt del cotxe m’ho vaig pensar millor, vaig baixar i conforme vaig poder, vaig continuar i vaig acabar l’etapa. Amb el pas dels dies vaig anar recuperant-me i en la penúltima etapa de 311 quilòmetres, que anava de Clermont-Ferrand a Orleans vaig aconseguir entrar el sisé en la línea de meta després de protagonitzar una escapada amb altres cinc corredors.”
Salvador ha estat l’únic castellonenc que ha participat i ha acabat el Tour de França. Un altre gran ciclista castellonenc, Salvador Molina va participar també en l’edició de l’any 1936 però es va retirar en la setena etapa. Després del Giro i Tour, a finals de juliol, Salvador torna a Castelló per descansar uns dies. Els seus conciutadans li tenen preparada una rebuda calorosa com relata el corresponsal del diari Levante i cronista oficial Amadeo Romà:
“Villanueva de Castellón, presidido por sus autoridades, rindió un triunfal recibimiento al ciclista Honrubia, participante en el “Giro” de Italia y en el “Tour” de Francia.
La recepción oficial tuvo lugar en la avenida de la Falange. La señorita María de los Angeles Franco le entregó un ramo de flores, el cual fue depositado por el ciclista en el altar de la Virgen.
El reverendo don José Luis Castells, en representación del párroco que se hallaba ausente, pronunció unas palabras de felicitación y de ánimo, destacando que aquí se premiaba el esfuerzo, que es tan importante como la victoria en sí. Luego, en la Casa Consistorial fue obsequiado el homenajeado con un vino de honor, al que fue expresamente invitada la Junta Directiva del Club Ciclista y todo el equipo de corredores aficionados, los cuales se sumaron, vistiendo la camiseta deportiva, a esta manifestación popular.
Salvador Honrubia, excelente corredor, que ha representado a Villanueva de Castellón en la más importante prueba ciclista del mundo, es, además, una persona adornada con las mejores calidades humanas de sencillez, bondad y simpatía, y por ello todo Villanueva de Castellón ha estado presente en tal demostración pública y oficial de afecto”.
Després de rebre les mostres d’afecte del seus paisans i del merescut descans, Salvador encara participa en la 41 edició de la Vuelta Ciclista a la Romagna (Itàlia) i en la 44 edició de la Volta ciclista a Catalunya, prova que comença el diumenge 13 de setembre a Castelldefels i en la que obté el quart lloc de la classificació general a 7 minuts del guanyador el francès Joseph Carrara i primer per equips amb el Ferrys.
ELS DARRERS ANYS DE LA SEUA CARRERA ESPORTIVA
Malauradament, les tres seues últimes temporades , la de 1965, 1966 i 1967 no són tan bones pel que fa a participacions i resultats com la de 1964. Salvador comença l’any 1965 participant en la XXIV Volta a Llevant i després en la Barcelona-Andorra de 225 quilòmetres, una carrera ciclista per a professionals de la que es van disputar sis edicions, cinc entre 1964 i 1968 i una en 1986. A principi de març, Salvador viatja a Milà per participar en l’edició numero 56 d’una de les clàssiques ciclistes més importants: la Milà-San Rem també coneguda com “La Clasicísima”, carrera creada en 1907 per la Gazzetta dello Sport. En esta edició de 287 quilòmetres celebrada el dia 19 de març, participen 153 ciclistes dels quals sols 90 arriben a creuar la línea de meta. Salvador entra en la posició 79 a 6 minuts i 54 segons del vencedor l’holandès Arie Den Hartog.
A partir d’ací, la carrera esportiva de Salvador pateix una bolcada a causa d’un enfrontament que té amb el seu líder, José Pérez Francés. A conseqüència d’este incident, Salvador deixa de participar en carreres importants ja que Pérez Francés veta la seua inclusió en l’equip. “Era molt bon ciclista, molt bo, però pel seu caràcter no el volia ningú. Es burlava de tots els companys” ens diu Salvador. No exagera. El periodista Carlos Arribas diu del ciclista càntabre : “En 1964 era el ciclista de más clase: subía, llaneaba, esprintaba, bajaba… Pero tenía mal temperamento y falta de sociabilidad con los compañeros. Tenía pocos amigos, pero muy fieles. Les exigía fidelidad absoluta, si no, los rechazaba”. Per això, únicament destaquem de Salvador la seua participació en el LXIV Campeonato de España per a professionals disputat a Mallorca el 22 d’agost i en la Vuelta a Andalucia de 1966, disputada del 13 al 20 de febrer en la que Salvador ocupa la posició 25 a 41 minuts de Jesus Aranzabal del Fagor.
A finals de 1966 deixa el Ferrys i rep la petició d’un empresari amic seu Antonio Ferro, promotor de la urbanització Fontpineda de Barcelona, de buscar un altre patrocinador i formar un equip ciclista. Salvador viatja a Brussel·les, contacta amb la marca belga de bicicletes Libertas i crea l’equip ciclista del Fontpineda –Libertas integrat per 6 ciclistes belgues, 2 holandesos, 1 argentí i 12 espanyols, entre els quals està també el castellonenc Jesús Arau. Amb este equip Salvador corre, durant 1967, la Vuelta a Andalucía i la Volta a Llevant però un altre incident, en aquest cas protagonitzat pel director de l’equip Willy Riem que es queda una part dels diners que van destinats als ciclistes, provoca, sis mesos després de la seua creació, la dissolució de l’ equip.
Salvador, en plenes facultats físiques, cansat i cabrejat de les situacions viscudes en les darreres temporades, decideix, als 30 anys, posar el punt final a la seua vida deportiva i penja la bicicleta. Uns mesos després es casa amb Julia Durà amb la qual té dos fills: Susana i Salvador. Retirat del ciclisme professional, treballa durant 13 anys amb els propietaris de la urbanització Fontpineda i després durant 29 anys en una finca de tarongers i llimeres a Cartagena. Però el seu amor per la bicicleta l’ha mantés intacte durant tots estos anys i hui en dia, a punt de complir els 80, encara és fàcil trobar-lo pedalejant, amb la seua colla d’amics, per les carreteres valencianes. I és que els ciclistes estan fets d’una “pasta” especial.
